Família i reial?

La monarquia espanyola es troba des de fa dies en un atzucac, amb diverses notícies que han fet trasbalsar la suposada pau i tranquilitat en què vivia; desfassada com totes les monarquies, amb impossibilitat de justificar-ne la seva continuïtat, encara més en les èpoques convulses i de crisi en què vivim, fa mesos que està present en els mitjans de comunicació, i a cada notícia, més patetisme. La darrera, la matinada de divendres a dissabte: el rei Joan Carles, operat d'urgència per un trencament de la cadera dreta (es veu que li han posat una pròtesi)... a causa d'un accident; i per què??? doncs clar, com que al rei li encanta la caça, estava participant en una caçera d'elefants a Botsuana; olé!! suposat viatge privat, que no ho sabés gaire ningú i, pobret meu, mentre estava al campament de caçadors, un accident i fractura de cadera; caçant elefants, endavant. I més accidents: el primer nét dels reis, fill de la infanta Elena, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y de Borbón, ingressat en un hospital aquesta setmana perquè es va disparar accidentalment una escopeta de balins al peu (per cert, la criatura té 12 anys, la legislació espanyola prohibeix aquest tipus d'armes per menors de 14; justícia, on estem?) mentre estava amb el seu pare, el defenestrat Jaime de Marichalar (interessant la passió per les armes de tir en aquesta família, sinó que ho preguntin al germà del rei, Alfonso, mort "accidentalment" als 16 anys). I l'altre gendre, pobret meu, la suposada parella perfecta, ella treballadora de La Caixa i ell exjugador d'handbol; exjugador, però "hàbil" amb els negocis: ja fa mesos que Iñaki Urdangarín està sota la lupa judicial, havent de declarar com a imputat en l'escandol de corrupció i tripijocs de la seva empresa Nóos. Caça d'elefants, accidents amb escopetes, corrupcions, i sempre molt "campechanos". I, clar, en època de crisi, la gran pregunta: per què cal seguir pagant una institució anacrònica? Cal veure com van a esquiar, amb velers, als seus palaus o a caçar elefants? Cal veure com viuen a costa de milions de contribuents? Cal veure com només tenen criatures i es dediquen a ser portada de les revistes del cor? En l'aire, la reflexió: si es fés un referèndum (a dia d'avui, lluny lluny), guanyaria monarquia o república? Qualsevol lògica diu que ha de ser república, malauradament la resposta crec que seria diferent. Què més fa falta per veure que és inútil mantenir una família obsoleta, encarcarada i que costa massa diners? Espanya ha de reformar-se per moltes bandes, podria començar escombrant els infantons i infantones. Fa 81 anys es va proclamar la Segona República, esperem que quedi bastant menys per la Tercera. Llibertat i república!  

Renovació eclesiàstica?

El papa Benet XVI ha començat les celebracions de la Setmana Santa de l'any 2012 mostrant la cara més retrògrada i antiquada de la institució eclesiàstica: dos mil anys de l'empresa més rendible de la història fa dècades que passen una factura gran, desconnexió amb bona part de la societat i manteniment d'uns estereotips dominats per una cúria del tot allunyada de la modernitat contemporània i sembla que simplement àvida de mantenir una quota de poder desfassada. Mentre diversos moviments de base intenten portar una certa alenada d'aire fresc i renovació del tot necessària, el Vaticà segueix encallat en una situació anquilosada, amb un representant màxim de 85 anys que no és la persona indicada per encapçalar cap modernització. Benet XVI va carregar ahir contra la renovació que s'impulsa des de diversos sectors: el darrer cas més destacat és el promogut per 300 religiosos austiacs demanant el sacerdoci femení o d'homes casats; doncs res, segueix l'immobilisme. El paper de la dona en el sí de l'Església catòlica va quedar demostrat en la lamentable representació de la consagració com a basílica del temple de la Sagrada Família: el problema és gran si l'únic que fa la dona en el si de l'Església és fregar una taula (bravo per l'Església catalana, còmplice de la vergonya, i dels polítics que hi donen un suport fidel); després, per què estranyen els cartells amb el "jo no t'espero" o les manifestacions contràries? Sacerdots casats? pecat! Matrimonis homosexuals? pecat! Ús del preservatiu? pecat! Abús d'infants comès durant dècades per diversos religiosos? encara massa silenci i poques condemnes. Origen de la humanitat? seguim en massa llocs negant l'evolucionisme i Darwin, fet que només es pot qualificar de demencial i digne de tancament en una institució sanitària. Es pregunten per què hi ha poca gent a les esglésies, per què cau el nombre d'ordenaments; veient la cúria actual i la gran majoria d'alts dirigents de l'Església catòlica a nivell global, espanyol o català s'entén: l'immobilisme flagrant i la manca de discurs i de connexió amb la base ha fet i farà forat. El curiós és l'allunyament absolut de l'inici del cristianisme, proper a la gent, a les persones necessitades, als pobres, amb Jesús de Natzaret, un rabí (per tant, probablement casat) i amb la important presència als inicis de la figura de Maria Magdalena. Tesis allunyades d'una direcció enirquida i allunyada de la base; doncs no, aquesta Església no va, ni anirà. Mentre segueixen grups ultraconservadors en les altes esferes de poder i decisió, la societat avança en una direcció oposada; que així sigui, benvolgut Benet, bravo per ser un dels fracassos més gran dels darrers dos mil anys. 

Colonialisme del segle XXI

Aquests dies han anat apareixent als mitjans diverses notícies i reportatges sobre els trenta anys de la Guerra de les Malvines que enfrontà el Regne Unit i l'Argentina per la sobirania d'aquest conjunt d'unes 800 illes ubicades a l'Atlàntic Sud (les Malvinas argentines, les Falkland britàniques). Els segles XVI a XIX foren els del colonialisme per part de les metròpolis europees, el XIX i el XX foren el de les grans descolonitzacions, el XXI és el de les reminiscències d'un suposat passat de la història; en l'actualitat el fet colonial segueix amb força però des d'una altra perspectiva: grans multinacionals de recursos com el petroli i el gas, telecomunicacions, marques, alimentació... dominen a la pràctica països sencers. Però l'any 2012 encara segueixen existint colònies reals: el 1961 la ONU creà el Comitè Especial de Descolonització per tal d'impulsar el mencionat pocés de territoris no autònoms; avui en dia hi ha 16 territoris al món que agrupen uns dos milions d'habitants colonitzats per potències, en ordre de més a menys les següents: Regne Unit (Anguila, Bermudes, Gibraltar, Illes Caiman, Illes Malvines, Illes Turques i Caicos, Illes Verges britàniques, Montserrat, Pitcairn, Samta Helena), Estats Units d'Amèrica (Guam, Illes Verges dels Estats Units, Samoa americana), França (Nova Caledònia); a més hi ha els casos especials de Tokelau que el Regne Unit transferí a Nova Zelanda sense reconeixement de la ONU, el Sahara Occidental (antiga colònia espanyola) ocupat per Marroc però segons la ONU amb el poble saharaui que ha de decidir el seu futur, i l'estat lliure associat de Puerto Rico (territori dels Estats Units, però també en cas de consideració del comitè). El món hauria d'haver evolucionat prou com per posar punt i final al colonialisme, no per la testosterona ibèrica del famós "¡Gibraltar español!" sinó per la normalitat democràtica de la llibertat dels pobles i de situacions que haurien d'estar enterrades i consultables només als annals de la història; casos irreals, en moltes ocasions molt més simbòlics que una altra cosa. El colonialisme hauria d'estar obsolet; el gran problema que hi ha, però, és aquest neocolonialisme imperant des de fa dècades que domina el món a través d'una desena de grans corporacions; es crearà també un comitè especial en aquest cas?    

L'atur sacseja Europa

La crisi econòmica que fa tremolar l'antiga i ja mig oblidada Europa capdavantera té un dels seus principals exponents en la notable taxa d'atur de la UE: 10,2% en el conjunt de la Unió, 10,8% en els països de la zona euro, xifres en creixement des de ja fa anys; mirant dades absolutes, 24,5 milions a l'Europa dels 27, més de 17 milions a la zona euro. Aquesta dada traslladada al concret d'Espanya ofereix una realitat sagnant: l'Estat ha contribuït durant el mes de febrer a la meitat!!!! del total de nous aturats de l'eurozona, a més de tenir la taxa més alta amb un 23,6% seguida de la rescatada Grècia (21) i el desastre que tothom diu que és Portugal (15); i, per catastròfic, la xifra d'atur juvenil: 50,5% a Espanya, de llarg més del doble que la mitjana europea. Ahir va ser dia de presentació de xifres, tant a nivell del continent com de l'estat; el Ministeri de Treball i Seguretat Social va fer públiques les xifres d'apuntats a les oficines dels serveis públics de treball: 38.769 persones més, per un total de 4.750.867; mirant Catalunya, lleuger descens de 3.701 però un total de 638.247. Observant les xifres i la controvertida reforma laboral impulsada pel govern Rajoy, poca esperança, menys si tenim en compte que el portaveu d'afers econòmics de la Comissió europea, Amadeu Altafaj, va deixar clar ahir que les xifres espanyoles no es poden explicar només per la crisi que viu el continent sinó que hi ha quelcom que falla, vaja que és estructural; va bé que de tant en tant algú recordi que no tot és imputable a la famosa crisi i que aquí s'ha viscut durant molts anys en una bombolla que ja no hi és i no tornarà. Una de les segures conseqüències d'aquest dolorós procés iniciat a l'Estat fa uns quatre anys serà la pràctica desaparició de l'antigament puixant classe mitjana, una diferenciació gran entre alguns milions de persones amb un nivell de vida entre còmode i bo, i encara més milions amb l'aigua al coll. Solucions: dues a mitjà o llarg termini, depenent de la voluntat de governants, societat i organització de la població; en el cas concret de Catalunya el famós pacte fiscal o nou acord econòmic o hisenda pròpia o estat propi o el que es vulgui que intenti posar fre a l'expoli econòmic que hi ha; en el cas genèric que inclou Catalunya, Espanya, Europa i bona part del món, un canvi de model productiu, econòmic, social i polític que permeti una redistribució de la riquesa, que n'hi ha i molta però repartida segons convé; utopia? l'alternativa és el deteriorament social i l'auge no volgut de certes ideologies (no extremistes, simplement  incloses en les formacions governamentals) que històricament ha sacsejat el continent al llarg de la darrera centúria. 

Eurovegas?

Aquest cap de setmana hem viscut un altre episodi de la pugna mediàtica entre Catalunya i Madrid, amb les anades de destacats membres d'ambdós governs per pidolar a Sheldon Adelson, el famós magnat que vol construir un dels seus macrocomplexos de ciutats d'oci a Europa: quin és el futur d'Eurovegas, si és que hi ha futur? Adelson és un personatge controvertit, president de Las Vegas Sands Corporation (propietari dels millors casinos a Las Vegas i Macau), la vuitena fortuna nord-americana i amb importants vincles amb la ultradreta religiosa dels Estats Units, benefactor de l'ala extrema del Partit Republicà i una persona a qui interessa tres coses per sobre la resta: negoci, negoci, negoci. Lluny de la proposta utòpica i esperpèntica de la ciutat del joc als Monegros, el projecte d'Adelson té una diferència important: sí, és factible, sí, té els diners per fer-ho possible. A partir d'aquí, l'on: a on fer Eurovegas? els governs català i madrileny s'han posat les piles atrets per la suculenta oferta de crear milers de llocs de treballs, d'invertir centenars de milions d'eurodòlars, de tenir el particular Las Vegas a casa; però a quin preu? aquí comencen els conflictes: casino, joc i Vegas està associat a corrupció, màfia, passions humanes en el seu estat de més baix instint (en moltes ocasions amb el cinema i la televisió que han explotat a l'extrem un món polièdric). Adelson vol un strip, el famós bulevard de Vegas, amb edificis alts, possibilitat de fumar, canvis de diverses legislacions; Catalunya té opcions: la marca Barcelona o la proximitat del mar (amb el turisme de creuer) són dues cartes per guanyar la partida, però hi ha grans elements contraris: els terrenys a on es vol construir és una de les darreres reserves agràries del Baix Llobregat (aquí hi ha la polèmica entre propietaris a favor i en contra, ajuntaments que veuen opcions de progrés però amb grans dilemes morals, associacions que s'aixecaran en peu de guerra) i, tal i com digué ahir el conseller Recoder, la proximitat de l'aeroport impedeix construir els grans edificis que vol Adelson i, sobretot, el model de creixement català no és compatible amb un gran projecte com el que es vol. I aquí tenim la clau de volta de tot plegat: el model, quin model volem per casa nostra; ens venem l'ànima al diable al preu de tenir diners de dubtosa procedència que crearan treball en la pitjor època de crisi econòmica que ha viscut el país en dècades? Partidaris i detrectors surten com a bolets, qui en veu el benefici i qui en veu el desastre. És una opció tenir un Eurovegas a casa nostra, però mai, mai, a qualsevol preu; bé crear feina, bé crear inversió, però en cap cas permetre que s'imposi un model contrari al que tenim, en cap cas vendre-ho tot per un grapat de dòlars: endavant les inversions, però cal conservar una ètica que en teoria hauria de fer d'aquest un país que poguéssim mirar els ulls sense que es regiri l'estomac.